dimecres, 20 d’abril del 2016

Oda a Flora (Primavera)

La primavera i jo

Ai, bonica, dolça i preciosa, jo et vull comprendre!
Jo només t’apreciaré tal com tu a mi, ho entens?
Però, que ets? Com ets? On ets? Què és l’amor? No el puc entendre.
Potser sí que ho sé, ets la Prima… Silenci! Ho comprenc!

Com ets? No ho sé pas? Què ets blanca? Negra El blanc és…
Jo no tinc cap color fix, lliure sóc de colorins.
M’encantes, m’agrades, tens els meus colors preferits
Però,  també cal dir-ho, els que no estimo, dins.

Oh podríem fer la parella perfecte, no creus?
T’agradaria que un dia ens veiéssim, no?
Quina llàstima, a mi sí que m’agradaria molt.

És impossible, jo sóc l’aire, el temps, les flor, ho veus?
I jo un pobre mortal sóc, però com m’agradaria!
Adéu, primavera, amor impossible i etern!
                                                             
                                                                                              Guillem Blasi






La primera flor      

La primera flor que brota en el prat
és l’alegria de la primavera,
que per fi el seu quadre ha exposat.
També l’herba creix i es regenera,
el prat s’enverdeix i queda estucat,
les flors van creixent i es mengen l’era
com les plantes que ja treuen el cap.

L’home les collirà, no en deixarà cap.

                                                                                Marcel Crusat


La primavera

Primavera florida,
milers de flors vermelles,
boniques totes elles,
omplen de molta vida.

Camps verds i atapeïts,
catifes i mars de blat,
així queda tot tapat
beuen pluja agraïts.

El sol de maig van rebent
les flors omplen els arbres
ballant sota les ombres
i tots els fruits van creixent.

Sempre tant viatgera
em dónes alegria
per sortir cada dia.
No fugis primavera.

Marta Requena Xiol      


                                                                                    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada